Vols enviar un article d´opinió?

El món de l´havanera i cant de taverna, vol saber la teva opinió, fes arribar el teu article al següent mail i t´el publicarem!!

 

Gràcies per la vostre participació.


El Cant de Taverna, és un estil de música popular injustament tractat , moltes vegades menystingut i practicament oblidat pels grans mitjans de comunicació.


Tantmateix , quan arriba el bon temps , arreu del país és programen centenars de cantades d’havaneres amb una assistència de públic més que notable.

 

“ És un génere avorrit “, “ tot sona igual “ ,” només li agrada als vells” , “ sempre canten les mateixes” …


Aquestes i d’altres afirmacions semblants , han fet molt mal i c...ontinúen estigmatitzant el génere.

 

BARCA DE MITJANA reivindica la qualitat del repertori clàssic i de moltes de les cançons que ,any rere any, escriuen companys i companyes d’altres grups.

 

 

L’havanera mereix un tracte igualitari i convidem als que mai s’han acostat a les nostres "platjes " , a que facin un esforç per conèixens , per valorar la feina i la qualitat dels cantaires i dels instrumentistes , a que ens vinguin a veure , si més no , per poder-nos criticar.

 

A nosaltres ens agrada el que fem , estimem la cançó popular catalana i defensarem aquest
apartat de la nostra cultura i de la nostre identitat amb la major dedicació posible.

 

Jaume López


Més coses sobre en Joan Torrelles....

“Uns anys abans de la construcció del baluard, en el segle XV, trobem la figura de Joan Torrelles, un pirata natural d’Alacant procedent d’una família benestant que es dedicaria a fer la guitza a diferents naus comercials al llarg de la costa catalana. La incomoditat del comerç a través del mar feren que Tarragona, juntament amb altres ciutats com Barcelona, Perpinyà, Tortosa i les illes balears s’unissin per a finançar l’armament d’una galera per a fer front a aquest pirata; per a poder finançar el cost, aquestes ciutats establirien la seva corresponent taxa durant el temps que l’embarcació prestaria els seus serveis de vigilància.

 

Aquesta galera, capitanejada per Ramon Desplà, aconseguiria el 4 de setembre de 1449 capturar al pirata alacantí.

 

 

Tot i així, els consellers de Barcelona avaluarien les “qualitats” del pirata i farien que Joan Torrelles es canviés de bàndol designant-lo dos anys més tard patró d’una galiota formada per 29 remers i 25 ballesters amb l’objectiu de protegir el comerç barceloní. Amb la tripulació també hi viatjaria un conseller per tal d’assegurar-se mantenir ferm l’objectiu pel que fou designat” (ALBERT LLANOS).

 

“...Va despuntar el pirata Joan Torrelles com a bèstia negra. Atacava Barcelona, Tortosa, Tarragona, Perpinyà i les Pitiüses. El capità Ramon Desplà el va capturar a Blanes per lliurar-lo a les autoritats de Barcelona, però els membres del Consell de Cent van considerar que Torrelles defensaria amb més eficàcia que Desplà les galeres dels comerciants catalans. Van destituir el capturador i reinserir el capturat.


Avui en dia, El pirata Joan Torrelles és una cançó de Carles Casanovas que s'interpreta amb freqüència a les cantades d'havaneres que es fan en aquest mateix litoral. Molts llavis coregen de memòria la seva coneguda tornada: "Canta el pirata a coberta, canta somnis de llibertat des de l'illa de Formentera al nord-est de Mallorca i del cel de Menorca fins a l'Empordà. Solca el mar a tota vela fins a l'illa d'Espalmador, on fa més de cent-trenta llunes entre les roques va enterrar el cofre d'or, el seu tresor!". (XAVIER FABRÉS)

 

Joan Torrelles. Aquest pirata va assaltar tot el litoral mediterrani des de Perpinyà fins a Tortosa, i també va arribar a les illes Balears, els anys 1449 i 1450. Va ser perseguit per les ciutats més importants de la zona, i un cop capturat va ser nomenat defensor i guardià de les naus que feien el comerç català. Tot i això, va continuar atacant vaixells de la Corona per segrestar personatges importants, a canvi dels quals podia aconseguir forts rescats” (CAIXA DIDÀCTICA DE LA PIRATERÍA- educació primària- Museu marítim de Barcelona).

 

“En un plano mucho más egoísta y cruel podemos mencionar al terrible pirata por cuenta propia Joan Torrelles. Delincuente sin escrúpulos, a mediados del siglo XV asaltaba por sorpresa las naves i puertos de Cataluña, Baleares y la Languedoc, matando a quienes intentaban oponérsele y saqueando todo lo que podía.

 

Tal fue el pánico que sembraba en la población y tantas las mercancías y bienes que robaba, que las autoridades afectadas decidieron unirse para acabar con ese flagelo. Las ciudades de Barcelona, Tarragona, Tortosa, Perpignan y las capitales baleares formaron una liga con el exclusivo fin de apresar y matar a Torrelles. Con ese objetivo encomendaron al consejero barcelonés Ramón Desplà el mando de una gran flota que reunía todas las escuadras de la región.

 

El pirata fue capturado pero no ejecutado ya que se puso al servicio de Barcelona para atacar puertos y naves extranjeras. Más tarde se le otorgó el puesto de guardián del tesoro de la Ciudad Condal. Y, como dijo un historiador de sus andanzas: “Quien mejor que un pirata para proteger un tesoro?” (MAS ALLA DEL LEGADO PIRATA de Ernesto Frers).


PARLEM DE DRETS D’AUTOR?

Parlar de drets d’autor en el món de la cultura popular i tradicional resulta senzillament esgarrifós. Ja sabem que aquest tema no gosa de massa acceptació per part del públic en general, potser per desconeixement o per la mala imatge que ens han deixat darrerament alguns gestors de la Societat General d’Autors i Editors.


És molt fàcil entendre els drets d’autor d’un escriptor. Treballa durant uns mesos, publica i cobra un percentatge per llibre venut. Si agafem per exemple un dramaturg, la cosa es complica un xic més però també s’entén prou bé. Escriu durant una temporada i estrena l’obra. Aquí intervenen els actors que cobren per l’ interpretació com qualsevol treballador. L’autor cobra drets en funció de les entrades que es venen en cada representació. Aquest percentatge de l’entrada, igual que el del llibre de l’escriptor, el gestiona l’ SGAE. Una vegada descomptades les despeses d’administració i el corresponent IRPF, l’autor cobra per la seva obra. En tots els casos, quan més èxit té l’obra més repercuteix en l’autor.


Doncs bé, si parlem de música popular i tradicional, concretament de Sardanes i Havaneres o Cant de taverna, ah noi!!! la cosa és diferent. Bé, no és que sigui diferent, és que gairebé no existeix aquest dret d’autor. Els autors d’aquests gèneres son els socis més ignorats i maltractats de l’ SGAE i també ho son per part del músics executants de les seves obres i sovint pels organitzadors dels actes.


D’entrada la majoria d’audicions i cantades son gratuïtes pel públic assistent, aquí comença el problema. Al no cobrar entrada, no es pot descomptar la part dels autors. En aquest casos, és l’organitzador del acte el responsable de pagar a l’ SGAE. La immensa majoria de vegades això no passa.


Les formacions de músics de cobla i de cantaires de taverna utilitzen diferents peces de diferent autors. Per això estan “obligats” a presentar a SGAE per cada actuació, una fulla de declaració d’obra, relacionant els títols de les peces interpretades amb el nom dels autors corresponents. D’aquesta manera, SGAE podrà repartir entre els diferents autors socis, previ descomptes corresponents, el que teòricament han de pagar els organitzadors. Doncs bé, aquesta fulla rares vegades existeix. Als músics i cantaires els hi representa una murga haver d’omplir un full on ells no tenen res a guanyar i molt sovint no ho fan, sense adonar-se’n que el catxet que guanyen per la seva actuació és gràcies a les peces d’aquest autors que acaben d’utilitzar, ignorar i menysprear.


D’altra banda, l’ SGAE, hauria de procurar que aquest full s’omplís vetllant així pels drets dels autors perquè aquest és justament el leitmotiv de la seva existència. Doncs tampoc. Abans, de tant en tant, passava per les audicions i cantades un representant de l’ SGAE amb una fulla de declaració d’obra perquè l’omplissin els músics. Ara, ni això. A aquests representants no els hi surt a compte ni desplaçar-se per la minsa quantitat que els hi donen per cada fulla que presenten.

Conclusió, ningú, que no sigui autor, té cap interès en omplir aquesta fulla. Si no hi ha fulla no hi ha repartiment. Dona ben bé la sensació de que a SGAE no l’hi interessa massa aquesta fulla. Així no ha de repartir res i pot quedar-se ella els diners.


De la mateixa manera que la Seguritat Social obliga als músics a estar donats d’alta per poder actuar, l’ SGAE hauria d’exigir la fulla de declaració d’obra abans de l’actuació. Fins i tot, podria ser una mateixa fulla per tota la temporada, o per varies actuacions, si son similars. D’aquesta manera s’estalviarien els músics la murga d’omplir-la cada vegada.


Arribats a aquest punt, la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional Catalana, hauria de moure fitxa intervenint en aquest fet tant injust. Vetllant pels autors també vetllaria per garantir el futur d’aquests gèneres tant nostres. Podria actuar de mitjancer a tres bandes, per trobar una solució que a ben segur que hi és.


El que està clar és que alguna cosa s’ha de fer per solucionar aquesta ignomínia que pateixen els autors de música popular des de fa tant de temps.


Carles Casanovas i Rigall

Text estret de: http://bit.ly/1WDxxPJ


EL MEU ABC DE L’HAVANERA I EL CANT DE TAVERNA

Acordió:

Instrument musical que serveix per acompanyar els grup

i el més habitual juntament amb la guitarra.

El mestre Ortega Monasterio va ser un del introductors.

 

Bastons Josep:

Nascut a Palafrugell el 1927. Fundador del grup Peix Fregit i compositor d’havaneres en la seva part musical.

Gran amant del bolero.

 

Cantada:

Així es com s’anomena l’interpretació musical que fa un grup d’havaneres damunt d’un escenari. Esmentar com principal cantada, la de Calella de Palafrugell

 

Duet:

Formació musical composta per dues persones, una de les quals toca un instrument.

Destacar grups com Arjau fins fa poc, La Vella Lola i els recordats Duet o Àmfora.

 

Equip de so:

Eina imprescindible perquè una cantada s’escolti i es pugui gaudir a la perfecció.

A les grans cantades s’encarrega a una empresa especialitzada.

 

Fundació Ernest Moratò:

Constituïda a l’any 1994 a Palafrugell i que te com objectiu impulsar la investigació de les havaneres en tota la seva extensió i documentar la seva història des dels seus orígens.

 

La Gavina:

Una de les mes conegudes i populars havaneres.

Frederic Sirés, la va escriure recordant Ofelia, una cubana de qui s’havia enamorat i que havia deixat a l’illa caribenya. Inicialment la cançó era en castellà, “La gaviota”, però a petició del cantant de la Meravella Lluís Heras, la va traduir el català a l’any 1961.

 

Havanera:

Gènere musical dels anomenats d’anada i tornada, que te els seus inicis a Cuba durant el segle XIX i que a Catalunya va tenir els seus inicis a les tavernes.

 

Indians:

Popularment “Indianos” o “Americanos”.

Eren el aventurers que varen emigra a les colònies espanyoles i que tornaven desprès d’haver fet fortuna.

 

Jovent:

Malauradament l’havanera no es un gènere que els cridi l’atenció, tot algunes formacions encara hi ha joves que s’interessen per formar-hi part.

 

Km:

En català quilometres.

El que es fan els grups d’havaneres sobretot a la temporada d’estiu, recorrent el pais de punta a punta.

 

La Bella Lola:

Havanera d’autor desconegut i juntament amb el Meu Avi la que s’ha interpretat més vegades i fins que no es va fer popular l’havanera del mestre Ortega Monasterio, solia ser la ultima cançó que s’interpretava a les cantades.

 

Mar:

Font d’inspiració d’aquest gènere musical i part del nom d’algunes formacions com Mar Endins, Mar i Vent, Marejol, per citar-ne algunes.

 

Novetats:

Sobretot discogràfiques en format Cd, que cada any van sortint al mercat, i que els grups aprofiten per vendre a mitja part de les cantades.

 

Ortega Monasterio: (Santoña,1918 – Barcelona, 2004)

Ha estat un dels grans mestres compositors d'havaneres, i és l'autor de la més coneguda, El meu avi.

Fundador també a l’any 1965 del grup Cavall Bernat.

 

Pescadors i Port Bo:

Dos dels grans grups pioneres el món de l’havanera i el cant de taverna.

El primer de l’Escala, va ser fundat el 1964 i el segon de Calella de Palafrugell el 1966.

 

Qualitat:

La que es demana a un grup quant puja a un escenari a fer una cantada.

 

Rom:

Element indispensable per fer un bon cremat, beguda oficial de totes les cantades d’havaneres.

 

Salanc:

La suma de qualitats com la combinació d'afinacions, ritmes, sentiments, intenció, picardia i ironia, formen el salanc.

 

Taverna:

Local on es reunien els pescadors i gent relacionada amb la mar per cantar-ne alguna.

Embrió del cant que coneixem actualment.

 

Uniformitat amb la vestimenta:

En un principi el jersei a ratlles i la gorra marinera solien ser la vestimenta que feien servir la majoria de grups, actualment les formacions fan servir tota mena de colors.

 

Veus:

Es sol dir que un grup ha de tenir com un tenor, baríton i baix com a veus principals.

 

Xefla:

Àpat de taverna que es sol acabar amb una cantada per part dels comensals i amb la companyia de un bon cremat.

 

Yradier Sebastian: Nom conegut del compositor basc Sebastian de Iradier Salaverri (Lanciego,1809 - Vitòria, 1865).

Autor de La Paloma, que desprès de Yesterday dels Beatles, es la cançó que s’ha enregistrat més.

 

El Zagal:

Una de les havaneres populars que s’interpretava a les tavernes de Calella.

Es per il·lustrar la lletra z i per acabar l’abecedari.

 

Joan Brugués Casademont

Sons A Cau d’Orella