L´havanera a Catalunya:

L'arribada de soldats, indians i comerciants que arribaven de Cuba després de la guerra d'emancipació cubana, va afavorir que a principis del segle passat l'havanera

gaudís d’una àmplia popularitat. El gran èxit de la sarsuela en el públic català i espanyol, a més de la interpretació que en feien cors i orfeons, van facilitar que les americanes, tal com eren conegudes a l'època, tinguessin un públic molt ampli. Però després d'aquest moment culminant, les havaneres van decaure molt als anys cinquanta i només van subsistir en reduïts ambients populars, especialment de la costa empordanesa. A les tavernes i a les barraques d'arran de mar, no van perviure com a gènere clarament identificat sinó barrejades dins el repertori de les cançons del moment: boleros, polques, sardanes, jotes...per intèrprets no professionals, però d'una musicalitat envejable.

 

L'any 1948 Xavier Montsalvatge, Josep Maria Prim i Néstor Luján van publicar EL Álbum de Habaneras, el primer intent per salvaguardar un gènere en perill de

desaparèixer. Anys més tard, el 1966, a Calella de Palafrugell va presentar-se el llibre Calella de Palafrugell i les havaneres de Joan Pericot, Frederic Sirés i Ernest Morató. Per a presentar el llibre, els organitzadors van celebrar una Cantada d'Havaneres a la taverna de Can Batlle. Era l'origen de la Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell, la primera edició de la qual tindria lloc l'any 1967.

 

La Cantada d'Havaneres de Calella va actuar com un verdader revulsiu per a la

formació dels primers grups, que es van constituir amb la finalitat de participar-hi. El turisme i la desaparició del vell món dels pescadors havia fet desaparèixer l'havanera dels espais populars. L'havanera havia passat de la taverna a l'escenari.

 

"Text extret de la web de la Fundació Ernest Morató"


Calella de Palafrugell i les havaneres i la cantada de can Batlle

El diumenge 28 d’agost de 1966 un grup que no superava la vintena de persones es van reunir a la taverna de can Batlle de Calella de Palafrugell per escoltar una cantada d’havaneres. No era una cantada ni organitzada ni planificada, sinó una trobada d’amics i coneguts que s’havien trobat per cantar-ne quatre.  Aquesta no era, és clar,

l’única raó que havia conduït a en Francesc Alsius a estendre la convocatòria als amics i alguns estiuejants de Calella i de Palafrugell. Hi havia un altre motiu de més pes. Feia pocs mesos que ell juntament amb en Frederic Martí i en Joan Pericot havien tingut la iniciativa d’editar el llibre Calella de Palafrugell i les havaneres.


Tenien el llibre de les havaneres de Calella a les mans, però faltava poder escoltar-les. Per això, van convocar també a un tercet de cantaires, l’Ernest Morató, en Josep Xicoira i en Carles Mir —que formarien aquest mateix any el grup Port-Bo— i un grup de noies que cantaven al cor parroquial de Palafrugell. Aquesta trobada va ser el preludi de la Iª Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell de 1967, que s’ha convertit en l’actiu turístic més potent de Palafrugell i en un dels festivals musicals d’estiu més populars de Catalunya.


L’havanera a Calella abans de la Cantada


La recopilació Calella de Palafrugell i les havaneres no va sorgir, és clar, del no-res. Va aparèixer amb l’objectiu de conservar un patrimoni que el fenomen de masses del turisme començava a amenaçar. El progressiu declivi de la pesca deixava pas no només a noves activitats econòmiques sinó també a formes de vida modernes que fossilitzaven les tradicionals, una nova època en què els nous costums esquerdaven les velles formes de sociabilitat d’un poble i d’una gent que fins a postguerra, havia viscut essencialment de la pesca.


La majoria d’autors que han escrit sobre les havaneres i, en particular sobre l’havanera a Calella de Palafrugell, recorren a aquest llibre, i en particular, al pròleg d’en Joan Pericot per identificar els protagonistes de l’havanera de Calella a la primera meitat del segle XX. Pericot parla de tres generacions de cantaires que a la taverna, a la feina o en les activitats de lleure van saber transmetre —per via oral, és clar—unes melodies vingudes de Cuba i sobre tot, una manera d’interpretar-les, genuïna i singular, que els diferenciaven d’altres propostes, com les corals obreres o els cors de Clavé, arrelades a les zones més industrialitzades del país. El tercet calellenc va començar a perfilar, explica Pericot, a finals del segle XIX, amb en Sebastià Morató, en “Mèlio Vigorós i en “Pacomio”, de qui només coneixem el sobrenom. El més jove dels tres, en Mèlio Vigorós va ser l’home pont entre la primera i la segona generació. A inicis del segle XX, els van succeir en Sebastià Pareras, Tianet Lladó, Josep Esteba, es Blau, i en Josep Bofill, a qui tothom reconeixia com a Pepet Gilet. La tercera generació va ser la d’en Pere Ferrer, en Josep Puig, l’Hermós i en Francisco Rovira.


No tots el que cantaven a Calella, com en moltes altres zones de la costa, eren pescadors. En general, eren gent més o menys humil, que es guanyaven la vida al mar, però també desenvolupant activitats artesanals que poc tenien a veure amb la pesca. Tampoc tots els pescadors cantaven. Només ho feien aquells que tenien les veus més refinades i virtuoses, aquells que naixien ja amb una musicalitat força desenvolupada. Cantaven i teatralitzaven a vegades les peces, però ho feien gairebé sempre en el lleure.


Les llavors de de la Cantada de Calella


És aquesta darrera, la funció que desenvolupava l’havanera abans i després del turisme, la principal novetat que va experimentar el gènere a finals de la dècada de 1960. És cert que moltes peces es van reinterpretar, d’altres es van reescriure de nou i es van multiplicar les havaneres escrites en català. Però, segurament tot això no hagués estat possible si la funció de l’havanera no hagués canviat. L’havanera que s’escriu i es canta a partir d’aleshores està pensada per un nou públic. Es converteix en un producte turístic i en una marca que ven. Lluny de ser aquest un aspecte nociu, l’escenari, la irrupció dels músics i la consolidació dels primers grups professionals afavoreix que el gènere es renovi, es revitalitzi i finalment es consolidi.


El llibre Calella de Palafrugell i les havaneres, el segon recopilatori d’havaneres que s’editava a Catalunya —el primer va ser l’Álbum de Habaneras, de Xavier Montsalvatge, Josep Maria Primer i Néstor Luján— i la cantada de can Batlle de 1966 van representar el naixement de la Cantada de Calella i, de retruc, l’inici de tot aquest procés. La llavor de tot plegat cal cercar-la l’any 1946 quan Joan Pericot va convidar al poeta Pere Benavent de Barberà a escoltar una cantada d’havaneres a Calella i el poeta va escriure el poema “La Cantada de Tots Sants” per recordar el dia en què s’havia celebrat la cantada amb alguns pescadors calellencs. Pericot va repetir les trobades durant en alguns anys successius, gairebé sempre respectant la mateixa data, el diada de Tots Sants. La cantada de can Batlle de 1966, com va recordar el mateix Francesc Alsius, tenia l’objectiu de recordar la trobada que havia tingut lloc trenta anys abans. El fet definitiu que va impulsar als seus promotors a editar la recopilació va ser la mort dels últims cantaires: en Mèlio Vigorós, el 1950, en Josep Esteba, el 1956, en Sebastià Pareras, el 1958 i en Pepet Gilet, el 1963. El llibre recull 29 havaneres populars recopilades per l’Ernest Morató, amb l’ajuda dels seus companys Carles Mir i Josep Xicoira, i transcrites al pentagrama pel mestre Frederic Sirés, l’autor de La gaviota —de moment escrita així, en castellà— que s’incorpora al final del recopilatori. El pròleg com ja s’ha comentat, és d´en Joan Pericot, autor també de les il·lustracions. La portada reprodueix l’uniforme de combat dels soldats espanyols durant la Guerra Cuba. Tot avui pot semblar cursi i carrincló, però reflecteix fidelment la intencionalitat de tots els seus autors, un valor que la Fundació Ernest Morató ha pretès recuperar amb la reedició d’aquesta obra, l’any en què es compleixen cinquanta anys de la seva primera edició.

 

Jordi Turró
Historiador i gerent de la Fundació Ernest Morató.


Cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell

I va començàr la Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell, tot xerrant tres amics a la taverna de Can Batlle....

 

Cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell de 2007.

 

La cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell és la trobada de referència del món de les havaneres celebrada el primer dissabte de juliol a la platja del Port Bo de Calella de Palafrugell (Baix Empordà).

 

Amb la participació freqüent del grup Port-Bo, el Grup Bergantí, Cavall Bernat, Els Pescadors de l'Escala, Peix Fregit i Terra Endins, la cantada acaba entonant amb el públic «La bella Lola» i «El meu avi». És un dels esdeveniments més coneguts de Catalunya.

 

Aquest acte, que té els seus orígens l'any 1966 amb una trobada de cantaires a la taverna de Can Batlle, va tenir ja des de l'inici un gran èxit i això va obligar els organitzadors a repetir l'acte a la platja d'en Calau. A partir de l'any 1969, l'Associació d'Amics de Calella, organitzadora de la Cantada en aquell moment, va decidir traslladar-la a la plaça del Port Bo, on es celebra actualment sota l'organització de l'Institut de Promoció Econòmica de Palafrugell.

 

Història:

 

Es té constància documental que a finals del segle XIX existia a Calella de Palafrugell una agrupació musical que incloïa cantades d'havaneres en el seu repertori.

 

L'origen de la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell rau en una trobada de cantaires l'any 1966 a la taverna de Can Batlle, lloc de reunió de pescades, impulsada per Francesc Alsius, Frederic Martí i Joan Pericot arran de la publicació del llibre Calella de Palafrugell i les havaneres.

 

L'any següent es va repetir la trobada a la platja d'en Calau de manera oficial i pública el dia 2 de setembre de 1967 amb la participació dels integrants i fundadors del grup Port-Bo (Ernest Morató, Josep Xicoira i Carles Mir), el grup Alba de la Bisbal d'Empordà, els begurencs Lluís Maneres i Alejandro Ferrer (en Tuixa) i els tres germans Balil (l'Esperança, en Ricard i en Salvador). Degut a l'èxit que tenia l'acte, el 1969 va traslladar-se a la plaça del Port Bo, on se celebra en l'actualitat, i l'Associació d'Amics de Calella va passar a organitzar la cantada des de la setena edició.

 

Des del 1979 se celebra el primer dissabte del mes de juliol. Al Port Bo aplegà inicialment 10.000 persones i darrerament, amb gran ressò mediàtic, l'assistència supera les 40.000 persones, algunes de les quals s'apropen en embarcacions que fondegen davant l'escenari.

 

El 1986 el Patronat Municipal de Turisme (l'actual Institut de Promoció Econòmica de Palafrugell) va passar a fer-se càrrec de l'organització de la cantada d'havaneres. El 2012 es va englobar dins del Festival de Cançó de Taverna i Havaneres de Calella de Palafrugell. És retransmesa en directe per TV3.

 

L'edició de 2013 va ser la més seguida (amb un 15,2% de quota) des de 2003. 50è aniversari: Membres de la comissió commemorativa de la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell.

 

Per tal de preparar el 50è aniversari, el Departament de Cultura i l’Ajuntament de Palafrugell van acordar la creació d'una comissió que treballarà en l’organització dels actes de celebració del 50è aniversari de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell i s’ha determinat quins membres en formen part.

 

La comissió estarà presidida pel conseller de Cultura i tindrà com a objectiu potenciar l’havanera i la cultura popular com a motor econòmic.

 

Ambdues institucions han signat un protocol de col·laboració per tal d’impulsar l’organització de la 50a Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, que tindrà lloc el 2 de juliol de 2016.

 

Han participat en la reunió el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, l’alcalde de Palafrugell, Juli Fernández, el director general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Cultural, Lluís Puig, el regidor de Promoció Econòmica de Palafrugell, Albert Gómez i la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Palafrugell, Maria Teresa Frigola.

 

Port Bo de Calella, el lloc on se celebra anualment la cantada d'havaneres era inicialment ocupat per barraques de pescadors i va començar a poblar-se vers la fi del segle XVIII.

 

La platja de Port Bo fou a l'origen port natural de Palafrugell i esdevingué un centre d'activitat comercial i pesquera.

 

La platja del Port Bo és un barri del poble de Calella de Palafrugell, el més meridional dels nuclis marítims del terme.

 

Conserva el traçat original dels carrers, d'un gran tipisme, i els blancs edificis porxats en primera línia de mar, que potser servien d'aixopluc dels estris de pesca, amb les barques varades a la sorra com a testimonis d'una activitat passada que encara perdura.

 

Tot aquest conjunt és un exemple d'arquitectura tradicional que conserva el seu encant, igual que la major part dels edificis que flanquegen els carrers interiors.El conjunt de les Voltes està situat a la dreta del Port Bo, davant del mar, i és el que dóna més caràcter a la façana marítima de Calella.

 

Les voltes del carrer Miramar són modernes i es bastiren a imitació de l'arquitectura tradicional del lloc.